Són un element clau de l'arquitectura rural valenciana. Edificacions singulars, senyorials i centenàries que sobreviuen encara en el temps i en la memòria, donen testimoniatge del pas dels segles, tenint la majoria el seu origen entre el segle XV i el XVIII.

Predominen en la zona nord de la ciutat de València i són molts els exemples que podem observar en l'horta d'Alboraia.

Normalment el vocable alqueria ha anat evolucionant amb el temps i té un component predominantment senyorial. És a la fi del segle passat i principis d’aquest quan el terme es popularitza, de manera que la majoria de vivendes que componen l’Horta es nomenen així. No obstant això, antigament el concepte feia referència a un conjunt o grup de cases, no a una vivenda aïllada.

Les característiques més importants d'esta mena de construccions són l'orientació de la façana principal cap a migdia, l'existència d'una antiga capella o oratori, una torre, l'entrada principal en arc de mig punt i les vivendes dividides en dos tipus de dependències: les superiors per als senyors i les inferiors per als arrendataris.

A això caldria afegir el domini sobre la majoria dels terrenys confrontants que, subjectes al règim d'arrendaments, eren treballats pels estatgers (arrendataris o casolans). Encara hui persisteix la figura de l'arrendatari, encara que són pocs els arrendaments històrics que es mantenen.

Recorrent la ruta “Camí de les palmeres” es poden observar alqueries i barraques: l’alqueria de les Palmeres, l’alqueria de Requeni, l’alqueria del Retoret i les barraques del Güere. En la ruta “Les Ermites” ens trobem l'Alqueria de Diego.