Port fenici en el barranc del Carraixet

L'ocupació humana del territori en el qual s'assenta Alboraia ens ha deixat testimonis diversos des de fa poc més de 2000 anys, des d'època ibèrica i romana fins als nostres dies. De l'època anterior només hem pogut conéixer com ha evolucionat el territori pròxim, ja que fins ara no s'ha trobat en el que hui és Alboraia testimonis d'ocupació humana. Encara així, dins d’eixos dos mil·lennis, és molt més completa la informació de què disposem sobre els pobladors i la seua organització a partir de la conquesta de la València àrab i la fundació del Regne cristià de València. Són uns 750 anys.

Per a conéixer com vivien els pobladors originaris del territori, haurem de distingir al llarg del present capítol entre població i poblament en sentit abstracte, i d'altra banda entre Alboraia com a comunitat. El naixement de la comunitat d'Alboraia el situarem a partir del Rei Jaume I i la donació de les alqueries àrabs d'Alboraia i Almàssera (any 1238) al bisbe Vidal de Cañellas d'Osca. Abans és evident l'existència dels llocs, però no disposem d'informació concreta que ens parle d'ells com a un tot amb algun tipus d'unitat administrativa. Ens referirem per tant a la població (habitants que vivien en el territori) i el poblament (la seua distribució física al llarg del territori).

Entre el barranc del Carraixet i el barranc del Palmar; i al nord del Carraixet fins al barranquet de Meliana. Eixe és l'espai que assignarem per a Alboraia. El límit oriental serà la mar i l'occidental, la Via Augusta o actual carretera de Barcelona. Es tracta d'un lloc a priori poc amable per a viure per les condicions d'aigua estancada, inundabilitat i la proximitat a la mar (corsaris, atacs dels pirates). En aquest context hem de situar la fundació de la ciutat de Valentia l'any 138 aC. Als voltants, la cultura romana havia anat substituint a la ibèrica, de la qual tenim constància a l'Horta Nord a través dels poblats del Tos Pelat (entre Montcada i Bétera) o el Puig. Les ciutats ibèriques més importants en un radi més ampli són Arse (que es correspon amb Sagunt) i Edeta (Llíria), mentre que a l'Horta Nord hi ha restes d'inscripcions romanes a Paterna, Carpesa, Godella, Montcada, El Puig o Puçol (Josep Corell). La Via Augusta comunicava Valentia i Sagunt i circulava relativament allunyada del litoral, a uns tres quilòmetres en el lloc més pròxim. Les poblacions van florir a la seua vora.

En la zona d’Orriols, prop del Monestir de Sant Miquel dels Reis, l'arqueòloga Rosa Albiach, l'any 1997, va excavar un cementeri d'època romana, format per dos edificis funeraris. En ell es van localitzar diverses inhumacions, ceràmiques, així com diversos objectes realitzats en or, ferro, plom o bronze. La civilització romana situava els cementeris als afores de les viles, i aquest fet dona idea que podria tractar-se d'enterraments pertanyents a la ciutat, o d'una vila o viles situades als voltants. Des d'ací hi ha indicis d'un camí que partia en direcció al territori que actualment ocupa Alboraia (Albiach, 2005).

Un aspecte que ens dona idea de l'ocupació de la comarca són les centúries del territori d'època romana. Alguns autors com el geògraf Vicenç M. Rosselló han defés l'origen romà de l'Horta sobre la base d’elles. Es tracta de parcel·les o lots de terres concedits als soldats i les seues famílies pel pagament dels serveis militars. Era l'espai que havien d'aprofitar cent soldats i tenia una extensió d'unes 50 hectàrees (Segura Gomis i Roig Hurtado). Estan situades prop de la Via Augusta i prop de la séquia de Montcada i a través del parcel·lari s'ha pogut esbrinar que la xarxa, 2000 anys després, encara conserva una certa integritat pel que concerneix les obres de drenatge o els braços de reg.

A les platges de La Malva-rosa-Cabanyal, va existir un lloc d'ancoratge possiblement d'època fenícia, ja que als voltants s'han localitzat àmfores que van des d'esta època fins al segle XV. La desembocadura del Carraixet oferia en els vaixells facilitats per a ancorar prop de la platja i fer tasques de càrrega i descàrrega, ja que la costa té poc desnivell (Segura Gomis i Roig Hurtado). Les restes trobades van d'època fenícia, grega, púnica, ibèrica, etrusca i romana, és a dir des del segle VII abans de Crist. El que no sabem és si a part d'aquest ancoratge a prop hi havia algun poblat.

Altres autors, a més, han intentat demostrar que el Carraixet era una via fluvial que remuntava fins a Bétera o Montcada, per a comerciar amb els ibers del Tos Pelat o altres poblats. El que queda clar és que la xarxa formada per la Via Augusta (oest), l'ancoratge (est), les centúries (nord) i el cementeri (sud) ens dona una idea que en època romana el territori de l'actual Alboraia o els seus voltants degué estar habitat.

A partir d'aquesta època s'obri un període de silenci històric sobre Alboraia que arriba fins al segle XIII. Sí que podem conéixer aspectes de l'Horta, o com era la seua distribució poblacional en època àrab a partir del Llibre del Repartiment o de Jaume I, on es detalla la donació de les alqueries àrabs. Era de destacar la seua quantitat, la qual cosa fa pensar en un espai molt poblat. També ha sobreviscut fins hui la toponímia clarament aràbiga d'alguns espais. Carme Barceló dona els següents significats: Alboraia (la torreta); Rafelterràs, una antiga partida d'horta (la finca del broquerer); Massamardà (l'hostal o establiment dels Mardà). Altres topònims com Almàssera (molí d'oli); Russafa (el jardí); Albalat (el camí) o Mauella (barraca). La paraula séquia significa “que reparteix l'aigua”. La canalització subterrània que serveix per a drenar els camps és coneguda en la zona com 'encadufat'.

La creació de la taifa de València

A partir del segle XI, es va obligar a la reorganització tant de la ciutat com del territori circumdant a València per al seu defensa (López Elum). Serà el moment en què els llocs o alqueries pròximes a la ciutat es fortificaran, igual que la ciutat, i es crearà una xarxa defensiva. Pel que respecta a l'Horta Nord, les alqueries més importants eren Museros, Montcada, Paterna i Quart. És possible que també Alboraia fora una d'aquestes alqueries i la seua torre fora la que donara nom al poble.

Durant el segle XI sorgiran una sèrie d'elements defensius (torre, recinte murat, albacar) que serà el paisatge que veuran els cristians quan arriben a l'Horta a mitjan segle XIII. Alguns d'estos assentaments tenien a la seua esquena altres alqueries secundàries que les protegien (Museros disposava de Massamagrell i el castell del Puig).

Jaume I va realitzar la campanya per a atacar València entre 1234 i 1238, rendint primer l'alqueria de Montcada (on va fer més de 1.100 presoners, tal com conta en la seua Crònica), després Museros i El Puig, també Paterna, Bétera i Bofilla, llocs tots ells amb una població estimada superior als 1.000 habitants cada un. Una vegada el monarca s'havia establit en la muntanyeta de La Patà, al Puig, els musulmans que vivien entre aquest punt i el riu Túria (López Elum) veient que no podrien aguantar l'assalt, es van retirar a València. Poc abans de la conquesta cristiana, durant abril de 1238, es va assolar tot el territori situat al nord de la ciutat, on es situa Alboraia.

Llibre del repartiment

Escrit per Jaume I, arreplega la donació de diferents propietats de l'alqueria d'Alboraia, tal com ha estudiat Enric Climent. A Bernat Pesador, de Tortosa, dos jugueres i unes cases, el 25 de febrer; també a Bernat Pesador les cases de Mahomat Abincalot i l'Hort de Abdela Abenhoto (i dos jugueres); a Ramon Bell-lloc, set jugueres; a Joan Péreç de Gimon dos jugueres a Almàssera, una a Alboraia, i tres fanecades; al bisbe d'Osca, Vidal de Canyelles, l'alqueria o lloc d'Alboraia. No cal dir que aquestes propietats van ser arrabassades als propietaris, els quals són citats en el Llibre del Repartiment (Mahomat Huarat Crepat, Maymo Habohachil Amançafi...).

La parròquia d'Alboraia

Posteriorment al reconeixement de la propietat de l'alqueria d'Alboraia per al Bisbe d'Osca, es va fundar la parròquia d'Alboraia. Va ser el 28 de juny de 1240, molt poc temps després de la conquesta, i l'església es va consagrar a l'Assumpció. L'acte de creació de la parròquia (Monrós Lliso) queda citat en el primer Quinqui Libri (Llibre de sagraments) que hi ha en l'Arxiu Parroquial d'Alboraia, de l'època del rector Agustí Castillo (1596-1603).

Després de la mort del bisbe, Alboraia i Almàssera van passar a ser propietat de la tercera dona de Jaume I, Teresa Gil de Vidaure. I en morir aquesta, va passar als fills, i també a la família italiana Della Volta. Un document davant notari públic de 1290 en què els tres germans Volta formalitzen les divisions de dos heretats denominades Alboraia i Almàssera confirma aquest fet (Rojo Hurtado).

El miracle dels Peixets

El fet que sense cap dubte més ha marcat la història medieval d'Alboraia és el Miracle dels Peixets, succeït l'any 1348. Conta la tradició que el sacerdot d'Alboraia portava la Comunió a un musulmà convers d'Almàssera i en creuar el Carraixet, les formes li van caure a les aigües, sent recuperades pel sacerdot en la desembocadura del barranc de boca d'uns peixos. Tres, segons la versió d'Alboraia, dos, segons la d'Almàssera, i per això el nombre de peixos varia segons la procedència de l'autor de la representació.

Aquest miracle és un esdeveniment que ha perdurat en el temps i en la memòria d’ambdós pobles. Es pot dir que és el fet que més línies ha ocupat en la història dels dos pobles. Les cròniques posteriors de Jaime Bleda, Gaspar Escolano, Marcos Antonio de Orellana, Josep Mariano Ortiz... fins als cronistes i estudiosos del segle XX (Martínez Aloy, Llistar...) sempre ens parlen d'aquest fet, encara que el modifiquen o el distorsionen. Com a testimoni d'ell, hui s'alça l'Ermita dels Peixets, construïda en 1907, en el lloc on els peixos van donar les formes al sacerdot. Hui trobem, igualment, una nombrosa producció literària vinculada a l'estudi i la investigació del Miracle. També cal destacar que va ser a partir del Miracle dels Peixets quan Almàssera va començar a demanar autonomia eclesiàstica respecte a Alboraia, sent concedida inicialment en temps del bisbe Hug de Fenollet i quedant constituïda Almàssera com una rectoria perpètua a partir de 1376. Alguns investigadors han interpretat aquest fet com el principi de la història com a municipi d'Almàssera. Una sentència posterior de 1645 confirma aquest fet. Els quasi 300 anys transcorreguts entre les dos dates (Climent) van causar una indefinició en els límits del territori a administrar per cada una de les dos entitats. Aquest fet i no el nombre de peixos podria ser una explicació a les relacions no massa cordials entre les dos comunitats durant molt de temps.

Quinque Libri de la parròquia d'Alboraia

El Quinque Libri de la Parròquia d'Alboraia conté algunes anotacions que parlen de la forma en la qual celebraven la Setmana Santa els alboraiers de finals del segle XVI i principis del XVII (Enric Climent, 2000). El sacerdot de l'Assumpció fins a l'any 1596, Vicent Herrero Esteve, diu:

«Cera del monument, ciris dels fasos i encens. Item, cadascun any han de donar els obrers al Rector o Regent la Cura una pilota o bola de cera gomada dels cinch que posen en el monument, i així mateix una pinya d'encens, i així mateix dos ciris dels fasos i ramellets del sepulcre; i en bona correspondència d’açò, el dit rector o regent la cura faça processó ab el Santisim Sacrament el matí de Pasqua de Resurecció, porten-això del sepulcre i porten-el per la plaça y a l'entorn de la creu ab pali i llums de davant, els quals donaren els obrers.»

L'arribada del tren a Alboraia

Els canvis del territori que s'han produït a Alboraia al llarg del segle XX han sigut propiciats fonamentalment per la dinàmica del canvi urbà i urbanístic. Pel que respecta a grans infraestructures metropolitanes, en 1862 es va inaugurar el tram València-Sagunt de la línia València-Tarragona (actual via de Renfe); i en 1888 l'Estació d'Aragó, amb la línia València-Saragossa (la via xurra), encara que l'estació d'Alboraia tardaria a arribar. La via pedrera per a portar els materials amb els quals es construïa el port de València també es va alçar per aquesta època. El 17 de març de 1893 va entrar en funcionament el tram València-Alboraia de la via de l'actual trenet, i durant aquell any va arribar ja fins a la població de Rafelbunyol (José Luis Miralles).

A grans trets, el nucli originari d'Alboraia per l'any 1800 s'estenia de l'església cap al nord i nord-est, poc més enllà dels actuals carrers Molí, Cabanyal, Nou i part de Miraculosa, estant el cementeri al sud i condicionant l'expansió urbana (Joan Dolç i Vicent Hurtado). En el segle XIX es produeix el canvi d'ubicació del cementeri i després ja l'inici de la construcció cap al sud. També va augmentar el municipi cap a l'oest, nord, est i nord-est (actuals carrers Cervantes, Miracle, San Pancraci, Tavernes Blanques).

En el primer terç del XX s'aniran configurant els actuals carrers Almàssera, Degà Sanfeliu, Nou d’Octubre, Germans Benlliure o Salvador Giner. Els carrers Sant Cristòfol i Colón seran el límit urbà pel nord i l'est fins als anys 50 (Hermosilla, Rodrigo, Martínez i Noguera). Com l'estació d'Alboraia ja existia des de la dècada de 1890, el nucli urbà d'Alboraia va anar expandint-se fins a arribar a aquesta primera mitat de segle. També cal citar a principis de segle una alineació de cases seguint el traçat de la via del tren a l'oest de l'estació (actual carrer Canonge Julià).

Segregació de Tavernes

Un altre fet important en la història d'Alboraia va ser la segregació a favor de la Parròquia de Tavernes Blanques de la zona d'horta situada entre el nucli urbà i el Barranc de Carraixet i terrenys pròxims, unes 150 fanecades en total, en 1902. Posteriorment, en 1925 per mitjà del Reial decret de 30 d'octubre, estos terrenys de la partida Desemparats es van segregar administrativament a favor de l'Ajuntament de Tavernes Blanques.

Port Saplatja i Patacona

El gran canvi urbà a Alboraia es donarà a partir dels anys 50. Fins a la dècada dels seixanta van créixer grups de vivendes com els del carrer Nou d’Octubre, barri Rei en Jaume, San José Obrer, la zona sud de Botànic Cavanilles i el Palmaret. També Port Saplatja, el grup Pintor Sorolla, la creació de la zona residencial de Vera per la desafecció de part del polígon industrial i també es va construir Camp de Maig i els terrenys ocupats en part pel polígon industrial del Palmaret. Actualment, per compensar que el centre històric ha quedat escorat al nord del nucli urbà d'Alboraia, es pretén l'expansió urbana cap al barranc.

PORT SAPLATJA: És un barri que va nàixer com una zona residencial en la dècada dels anys 70, al nord d'Alboraia i a la vora de la mar. En concret els primers empadronats són de l'any 1975. Des del primer moment es va consolidar com una zona de segona residència que actualment esdevé ja en molts casos primera. No obstant això, la seua població augmenta notablement els mesos d'estiu.

PATACONA: És una zona residencial situada en la part sud del terme municipal d'Alboraia i que està al costat del barri de la Malva-rosa de València. Es tracta d'un nucli urbà en primera línia de costa que té les platges més extenses del terme d'Alboraia. D'alguna forma, és la prolongació natural de la platja de la Malva-rosa de València. Patacona és la zona de més recent creació com a espai residencial d'Alboraia, atés que les vivendes existents es situen sobre l'antic polígon industrial de Vera. Des de mitat dels anys 90, les vivendes han anat substituint a les antigues fàbriques. Fruit d'això i de la seua població, que a la fi de 2023 era de 5.589 habitants (INE), l'Ajuntament ha anat incrementant els serveis durant aquest procés i de manera contínua.